REFLEXIÓ

“… Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d’Afrodita: vull dir que no havia sentit mai frisança per cap noi i pensava com un infant.”

Quan tenim una certa edat i llegim o sentim comentaris com el que encapçala aquesta reflexió, generalment ens surt un somriure de indulgència, pensant que són joves i que el seu fer respon a fets infantívols o accions semblants.

Però si som sinceres i jo ho vull ser, i fem un petit recorregut pel que ha estat la nostra vida, també podem trobar situacions paral·leles. Llavors ja aquest somriure es converteix en una rialla de satisfacció o a vegades, per què no, amb un amarg record del nostre despertar a l’amor.

Tanco els ulls i em situo a finals de la dècada dels cinquanta i començament dels seixanta. Som quatre amigues que freqüentem un centre d’esbarjo on, lògicament, hi ha jovent. Ben aviat cadascuna de nosaltres ens fixem amb alguna persona de diferent sexe que li trobem totes les qualitats imaginables i fins i tot les que no ho són. Tot és positiu.

Arribat en aquest punt, comencem, o concretant més, començo a pensar què pot passar si ell em diu alguna cosa i per això cal tenir-ho tot previst perquè no sembli que l’estic esperant amb els braços oberts; haig de tenir present el que diu la mare “cal fer-se respectar i no dir que si d’immediat”. En aquells anys, per principi, la noia no podia agafar la iniciativa, havia d’esperar que ell s’avancés; calia doncs per la meva part no demostrar aquesta ànsia.

Hi somiava tot sovint, sempre tancava els ulls i imaginava que ja sortíem sols a donar un vol i tantes i tantes coses, que fins i tot, ara, costa d’explicar perquè fa una mica de vergonya, però tot era un somni, era el despertar del meu cos i adonar-me del que significava per a mi conèixer una persona que m’enamorava.

El que si em passava era que quan arribava el moment de parlar, i tot i que ja tenia pensat quines podien ser les meves respostes, quan això es produïa, em quedava muda, no em sortia res del que prèviament havia previst. Llavors és fàcil imaginar que un cop passat, tot era donar voltes adonant-me de la meva manera tan poca-solta de actuar. Si per contra, es produïa una xerrada que equivalia a que m’acompanyés a casa i fer una bona conversa, em quedava tan embadalida que fins i tot la mare m’ho notava.

Després el temps va passant, i perceps que aquell enamorament ha estat la primera experiència d’amor, diria, innocent, però que va ajudar a saber elegir la persona en que vols compartir la vida. Em descuidava de dir que de les quatre amigues dues es van casar amb dos dels nois descoberts i encara avui comparteixen les seves vides.

ELS MEUS AVIS

Ai, ai, avui si que el treball que hem de fer em resulta un xic difícil, perquè fa tant , tant temps que no he parlat dels que varem ser els meu avis, que a veure si me’n sortiré. Ho intento.

La meva família va arribar a Catalunya, en concret a Barcelona, cap a l’any 1200, era jueva i va anar a viure en un barri que denominaven Call. En aquest lloc s’agrupaven tots els jueus, ja que per ser una comunitat minoritària i mal vista per la societat cristiana de l’època, agrupar-se en un determinat barri els permetia desenvolupar la seva vida cultural i religiosa amb llibertat.

Dels meus avis poca cosa en puc dir, ja que aviat, sent molt petita, els vaig perdre, però si que tinc un petit record de com l’àvia estava amb nosaltres els més petits; a vegades donant-nos el menjar, o explicant-nos contes abans d’anar a dormir i tants i tants moments en que la seva companyia era imprescindible per a nosaltres. Vist des d’ara penso que aquest fer era un molt valuós ajut per la mare.

Dic això perquè és convenient fer notar que la persona que dins el Call, dins de cada casa, tenia molta importància era la mare de família. S’encarregava de dirigir i preparar les festes familiars alhora que realitzar els rituals adients en cadascuna de les celebracions que es feien i també cuidar-se de l’educació dels infants i vetllar pel compliment dels preceptes i l’estudi del Torà. El que si m’agradaria ressaltar és que tot i aquesta tasca tan important realitzada per les dones jueves, aquestes majoritàriament eren analfabetes.

Hi ha alguna persona que pensi que l’àvia no ajudava a la seva filla o jove en tota aquesta tasca familiar? No en tinc cap dubte que era tot un referent.

Pel que fa als homes, ja de ben petits se’ls ensenyava a llegir i a escriure l’hebreu, perquè als dotze anys fossin capaços de llegir la Torà a la sinagoga, tal com era necessari en un jueu. Aquesta instrucció de ben segur que era el primer element que els convertia, oportunament, en vertaders negociadors i comerciants.

Al igual que passava amb les àvies, estic del tot convençuda que els avis ajudaven als seus fills a prendre les decisions importants pel bé de tota la família.

Puc assegurar que la relació que hem tingut o ara tenen els infants amb els avis, repercuteix amb positiu en el desenvolupament de la personalitat de cadascun dels menuts de les famílies.

Això és tot el que puc explicar dels “meus avis”, ja que el meu record no arriba a més.

QUADERN D'ARAM

Treballar aquest llibre m’ha servit per començar a conèixer a la M. Àngels Anglada. De debò que m’ha colpit moltíssim, ja que he descobert una persona amb una sensibilitat extrema i alhora, en el contingut del Quaderm d’Aram, amb una narració exquisida de la història dels armenis.

M’ha fet venir a la memòria el que ens va passar en un viatge a Istanbul, on en una botiga que la dependenta ens va reconèixer com a catalans, tot seguit i amb un gran somriure ens va dir que ella era armènia. En aquell moment ja em va donar la impressió que teníem quelcom de paral·lel i vaig tenir ganes d’esbrinar-ho. Puc dir que ha estat la M. Àngels, qui a la vegada que m’ha retornat aquesta vivència, m’ha ajudat a conèixer una part de la seva història.

Aquest llibre és una constant de frases que no et deixen indiferent, sinó que et convida a aprofundir-les. Això ha fet que em vingués de gust compartir-les amb vosaltres i tot seguit n’esmento algunes, però deixant clar que no són ni les úniques ni les millors, sinó una petita mostra del que he anat fent amb la seva lectura. Assenyalo en color vermell el text que ressalto del Quaderm d’Aram i tot seguit una petita reflexió.

Això sí, compleixen la regla d’or de Kostas: “No baixeu mai sols”

Aquesta regla d’or no és només pel que fa a baixar al fons marí, sinó que en tots els ordres de la vida la solitud absoluta no ajuda a ningú. Altra cosa és, evidentment, uns minuts de silenci, sempre que ens sigui possible, per retrobar-nos en cadascú de nosaltres.

No puc pensar que hagi mort de cap altra manera...

No vull pensar en les nenes ni en l’àvia...

Com el nostre pensament ens condiciona, a vegades, a voler acceptar la vertadera realitat.

I ara ens allunyàvem de tot, a causa d’una prometença de la mare.

Dues coses: una, la fe d’una persona en comprometre’s a expressar el seu agraïment, i dos, una insignificant separació, com ens pot separat per sempre més dels éssers més estimats.

També m’ha donat la meitat del seu dinar...

La paraula “compartir” la tenim molt present quan enraonem, però la pràctica senzilla i del dia a dia, es fa present?

L’empresa d’uniformes li paga la màquina i la hi anirà descomptant del que guanyi, poc a poc...

Actualment hem descobert els microcrèdits pensant que és un fet actual i aquí ja se’n parla. Les dones amb una màquina de cosir... amb una cuina per a fer menjars..., són les que en treuen més profit d’aquest funcionament.

No cantem per oblidar les nostres penes, ho fem per recordar els nostres cants.

La identitat del país que s’estima, te moltes manera de viure’l i una de molt principal són les seves cançons.

La pell de nen puc dir que em va caure de cop.

Les circumstàncies que a cadascú ens toca viure, sense proposar-nos, és el mestratge mes important que podem rebre i que ens acompanyarà sempre.

Tinc aquí, damunt la meva taula/un xic de terra d’Armènia.

Un altre signe d’identitat és la “nostra terra” i quan som lluny d’ella poder-la tocar és quelcom meravellós pel record.

Vahé era un poeta enamorat d’Armènia i em va transmetre la seva passió.

És una gran veritat, quan una persona estima molt alguna cosa no te aturador per transmetre-ho a les persones que l’envolten.

Els monjos de Sant Mekhitar, armenis, són els que han guardat el tresor de la nostra cultura.

També a casa nostra tenim monestirs que són guardians de la història de Catalunya.

...van matar tots els homes i van raptar i violar les noies i les dones maques.

Per què en totes les confrontacions entre pobles, aquests actes són motí de guerra?

...en trobaré una altra, de dona, tantes com vulgui, que seran més agraïdes...

Quan se’ns contradiu una decisió que hem pres convençuts que era el correcte, com ens costa d’acceptar la negació.

...em vaig imaginar que em posava els talls més bons, el peix més triat.

Un enamorament fa veure les coses de la millor manera; tot és “perfecte”.

...tenia una veritable set de coneixement de la història d’Armènia...

Aquesta set, és la que ens acompanya quan volem esbrinar i aprofundir en la nostra història, perquè res ni ningú ens l’esborri.

...sé que t’hi casaràs sobretot per les roses.

Quina manera més delicada que te l’Aram per dir a la seva mare que està d’acord amb la seva decisió.

L’Aram no estava en les millors condicions de serenitat, perquè no es podia treure del cap, aquests dies, la mort del seu pare..

Quantes vegades volem que els metges ens curin malalties, que no són pas de tipus físic sinó que esdevenen pels fets que vivim i que afecten els nostres sentiments.

Va tenir el tacte de no dir-nos cap paraula.

Quantes vegades un silenci, en un moment oportú, parla i ajuda més que moltes paraules.

Ara també jo faig silenci perquè, sempre que tinguem interès, tornem a rellegir el QUADER D’ARAM, amb el convenciment que sempre, sempre, en traurem molt profit.

QUADERN DE LA SETMANA

“L’art ens allibera del sofriment transformant la vida en contemplació de la vida”

Dimecres.- 8 del matí. Estic a la piscina municipal i quan ja en tinc prou vaig al jacussi uns deu minuts. És aquesta estona quan m’adono de la sort que tinc. Fa molts anys que estic al món i quan era jove, mai hagués imaginat que a la meva edat pogués disposar de salut, economia i ganes de gaudir d’estones com aquesta. En dono gràcies.

Dijous.- La neta més gran fa avui 13 anys. Vull regalar-li alguna cosa i tinc dubtes; pregunto a ella mateixa què vol. Resposta: el que tu vulguis, sempre el que m’has regalat m’ha agradat i per tant, la sorpresa em ve de gust, i si estem tota la família junta, ja no em calen regals.

Una gran alegria; efectivament no tinc ni idea de què és el que més li pot agradar, perquè a vegades em costa seguir el seus gustos, però alhora soc feliç per les seves valoracions. Compensa i molt ser àvia estimada.

Divendres.- Em demanen un ajut a una tasca que jo havia fet fa un temps. En principi em produeix una mica d’aclaparament, però tot seguit valoro que em fa sentir molt satisfeta saber que encara puc ser útil.

Dissabte.- Aprendre escoltant. Em trobo amb un veí al carrer; home de 91 anys. Viu sol, fa tres anys va morir la seva dona i cinc l’únic fill. Es val totalment per ell però quan hi parles t’adones que percep contínuament la seva solitud i enyora molt els seus.

Te jove i dues netes que se’n preocupen. No obstant fa tres dies que a les 4 de la matinada s’ofegava i com que no vol molestar a ningú, ell mateix va trucar els números d’urgència, que tampoc li va resultar gaire fàcil, fins a resoldre la seva situació.

Les netes li diuen que els metges no li fan gaire cas, perquè sempre parla amb el somriure a la boca i no es creuen el que diu que li fa mal. Em diu: ploro molt i molt quan estic sol, però quan parlo amb algú no sé estar seriós.

Diumenge.- Som uns matrimonis que fa molts i molts anys que cada mes ens troben. Actualment anem a veure alguna cosa i després dinem junts.

Aquest mes ens ha tocat a nosaltres la seva preparació i ens preocupa decidir on anirem a dinar. Això ha comportat que dos dies haguem anat a menjar a restaurant per veure quin triem.

Dues opinions contradictòries. El meu marit: la preparació surt cara. Jo: quina sort dos dies que em fan el menjar. Ho arrodoneixo pensant que malgrat la diversitat d’opinió, podem donar gràcies a Déu que ens puguem permetre aquesta frivolitat, sense que això ens faci complicar la nostra economia.

QUADERN D'ARAM

Saber que el llibre a treballar ara, “Quaderns d’Aram” tractava del genocidi armeni, em va satisfer molt ja que és un tema que fa temps tinc ganes d’aprofundir-hi. Si a més és explicat per la Maria Àngels Anglada estic convençuda que em serà d’un gran enriquiment i per tant ja em disposo a anar assaborint-lo de mica en mica. Bon començament!

El meu interès per aquest tema puc dir que es va iniciar a la ciutat vella de Jerusalem on hi ha diferents barris que hi viuen, per separat, jueus, musulmans, cristians i armenis. Aquest últim que penso és el més petit de tots, ens va sorprendre a l'adonar-nos que és un barri molt endreçat i net, força contradictori amb algun dels altres.

Aquesta fou la primera vegada que vaig descobrir “els armenis”. La segona va ser el mes de setembre de l’any 1998, quan juntament amb uns amics varem viatjar a Istambul, ciutat preciosa i molt rica en cultura.

Al final d’aquestes petites vacances, hi ha cops que fem un recull del que ha estat la nostra estança en altres països, per poder, al cap del temps i que la memòria ja ens fa de les seves, recordar el que l’experiència del viatge ens va deixar de pòsit en el nostre interior.

Recordo que hi va aparèixer una dona armènia i per tant he buscat el resum que es va fer i he trobat el que ens explicava la imaginària persona narradora d’aquell viatge.

Satisfets, caminen fins a l’hotel i aprofiten per a comprar, no sabeu què?, un paraigua perquè, amb tot el que plou, a la parella M. Dolors i Guillem se’ls ha fet malbé el que duien. És curiós que a la botiga on han entrat, la dependenta els pregunta d’on venen, i en dir de Catalunya, respon immediatament que ella és armènia. Com que els armenis són una minoria en aquell país, suposo que els ho ha dit com volent manifestar que tenen quelcom de proximitat amb els catalans.

Ara ja podeu imaginar que agafo aquest llibre amb molt interès ja que serà la tercera vegada que em trobo amb aquest poble, i realment em ve molt de gust conèixer tota la seva història. En continuarem parlant.

CABÒRIES

No voldria fer la impressió que em passava els dies capficada pels problemes i per les cabòries del nostre veí. “No em dic Laura”. Cap. II La casa de l'heura"

CABÒRIA : PREOCUPACIÓ, CAVIL·LACIÓ, ESPECIALMENT SENSE FONAMENT.

Vaig viure una experiència, ja fa anys, que em va colpir i no l’he pogut oblidar.

Anant a visitar un familiar a una residència d’avis, vaig tenir l’oportunitat de mantenir un canvi d’impressions amb el responsable del Centre sobre les diferents experiències viscudes en funció de la seva feina. Va voler mostrar-me com a vegades hi ha comportaments que, per la persona que els escolta per primera vegada, poden fer veure una realitat que no existeix.

Va cridar a una de les persones residents allà des de feia bastants anys i que la seva actitud no tenia cap lògica amb la vida real. Diàleg:

Responsable: Com anem de nuvi?

Maria : Doncs finalment he optat per posar un anunci al diari per veure quins són els homes que em responen i llavors poder triar la persona que s’avingui més amb la meva manera de ser.

R : I quina adreça has posat per rebre les cartes?

M : Està molt clar, he posat un apartat de correus. Jo no vull que se sàpiga on visc i ja ho diré a qui vulgui quan a mi em sembli oportú.

Com ja he dit al començament d’aquesta reflexió, aquest va ser el diàleg que em va sorprendre. Desconeixent l’estat mental de la persona, podria ser una conversa normal, una persona que te ganes de connectar amb un home per establir una relació.

REFLEXIÓ.-Com pot ser que la nostra ment amb el pas dels anys pugui arribar a tenir aquestes cabòries, quan no és capaç de donar-se compte del que viu en cada moment?

No cal dir que, bé prou ho sabem, gràcies a Déu no tothom acaba patint aquesta malaltia, però desgraciadament hi ha moltes persones amb aquesta situació.

NOU CURS 2010-2011

Ja hi som; hem finalitzat la temporada estival i tornem a començar un altre curs. Aquest però, serà quelcom diferent al de l’any passat, ja que enguany i després de tres cursos consecutius, no farem blogs. Per tant, ha arribat el moment de demostrar si realment ens hi sabem moure i és per això, que amb tota la meva bona voluntat intento iniciar aquest blog i veurem com s’anirà omplint. Confio amb les companyes perquè m’ajudeu amb les vostres aportacions i així pugui millorar-se. Gràcies.

Després d’aquesta introducció dono per començat el treball d’aquest curs que és per a mi, descobrir Maria Àngels Anglada, concretament en la seva novel·la,

“NO EM DIC LAURA”

Si em permeteu i a mesura que ens anem endinsant en la novel·la, m’agradaria anar fent unes petites reflexions respecte de qualsevol frase o paraula que em suggereixi un pensament.

...guiats només per la música més vella del món, la cançó profunda de l’aigua.

Fantàstic; ara mateix prenc la resolució de que tan aviat em sigui possible, passar una estona a la vorera d’un riu, amb la única pretensió d’escoltar aquesta “cançó”.

...caldrà que us parli del seu marc: el carrer de la Riera i la Casa de l’Heura. No entreu al carrer de dret; si doneu un tomb..

Quina manera d’explicar-nos la casa on vivia. Segur que si anem seguint totes les seves indicacions a més d’arribar a lloc haurem pogut admirar i contemplar tot el seu entorn i en sabrem una mica més de la ciutat dels Sants.

Però bé, si ens cenyim a la vida moderna, el que possiblement faríem fora agafar el GPS i, està clar que hi arribaríem però de què ens hauríem assabentat?

… la meva germana Pilar i jo havíem d’anar al local on es reunien les inefables “flechas” de falange…

Ai Mare de Déu!, quantes vegades hem pogut criticar actituds d’algunes persones que si sabessin la realitat, potser ens adonaríem que el que estan fent és un vertader sacrifici.

...li diu com si fos la cosa més natural del món:

- Nena has d’anar més tapada.

..i la Pilar de l’enrabiada, puja el pendent com un llamp fins a arribar al carrer del Caçador, i amb el ferm projecte de no besar mai més de la vida cap ametista episcopal....

Hi ha persones que “gaudeixen” d’uns tics, que per més anys que passin no els perden; poden disfressar-los de moltes maneres, però l’essència és la mateixa. Gràcies a Déu que n’hi ha que no tenen res a veure amb aquest comportament, ans al contrari.

De debò que vist a ulls d’ara, pensar que quan es veia un capellà pel carrer s’havia d’anar a besar-li la mà.... no es pot entendre, com moltes altres coses que si ens poséssim a enumerar-les tindríem feina per estona.