Treballar aquest llibre m’ha servit per començar a conèixer a la M. Àngels Anglada. De debò que m’ha colpit moltíssim, ja que he descobert una persona amb una sensibilitat extrema i alhora, en el contingut del Quaderm d’Aram, amb una narració exquisida de la història dels armenis.
M’ha fet venir a la memòria el que ens va passar en un viatge a Istanbul, on en una botiga que la dependenta ens va reconèixer com a catalans, tot seguit i amb un gran somriure ens va dir que ella era armènia. En aquell moment ja em va donar la impressió que teníem quelcom de paral·lel i vaig tenir ganes d’esbrinar-ho. Puc dir que ha estat la M. Àngels, qui a la vegada que m’ha retornat aquesta vivència, m’ha ajudat a conèixer una part de la seva història.
Aquest llibre és una constant de frases que no et deixen indiferent, sinó que et convida a aprofundir-les. Això ha fet que em vingués de gust compartir-les amb vosaltres i tot seguit n’esmento algunes, però deixant clar que no són ni les úniques ni les millors, sinó una petita mostra del que he anat fent amb la seva lectura. Assenyalo en color vermell el text que ressalto del Quaderm d’Aram i tot seguit una petita reflexió.
Això sí, compleixen la regla d’or de Kostas: “No baixeu mai sols”
Aquesta regla d’or no és només pel que fa a baixar al fons marí, sinó que en tots els ordres de la vida la solitud absoluta no ajuda a ningú. Altra cosa és, evidentment, uns minuts de silenci, sempre que ens sigui possible, per retrobar-nos en cadascú de nosaltres.
No puc pensar que hagi mort de cap altra manera...
No vull pensar en les nenes ni en l’àvia...
Com el nostre pensament ens condiciona, a vegades, a voler acceptar la vertadera realitat.
I ara ens allunyàvem de tot, a causa d’una prometença de la mare.
Dues coses: una, la fe d’una persona en comprometre’s a expressar el seu agraïment, i dos, una insignificant separació, com ens pot separat per sempre més dels éssers més estimats.
També m’ha donat la meitat del seu dinar...
La paraula “compartir” la tenim molt present quan enraonem, però la pràctica senzilla i del dia a dia, es fa present?
L’empresa d’uniformes li paga la màquina i la hi anirà descomptant del que guanyi, poc a poc...
Actualment hem descobert els microcrèdits pensant que és un fet actual i aquí ja se’n parla. Les dones amb una màquina de cosir... amb una cuina per a fer menjars..., són les que en treuen més profit d’aquest funcionament.
No cantem per oblidar les nostres penes, ho fem per recordar els nostres cants.
La identitat del país que s’estima, te moltes manera de viure’l i una de molt principal són les seves cançons.
La pell de nen puc dir que em va caure de cop.
Les circumstàncies que a cadascú ens toca viure, sense proposar-nos, és el mestratge mes important que podem rebre i que ens acompanyarà sempre.
Tinc aquí, damunt la meva taula/un xic de terra d’Armènia.
Un altre signe d’identitat és la “nostra terra” i quan som lluny d’ella poder-la tocar és quelcom meravellós pel record.
Vahé era un poeta enamorat d’Armènia i em va transmetre la seva passió.
És una gran veritat, quan una persona estima molt alguna cosa no te aturador per transmetre-ho a les persones que l’envolten.
Els monjos de Sant Mekhitar, armenis, són els que han guardat el tresor de la nostra cultura.
També a casa nostra tenim monestirs que són guardians de la història de Catalunya.
...van matar tots els homes i van raptar i violar les noies i les dones maques.
Per què en totes les confrontacions entre pobles, aquests actes són motí de guerra?
...en trobaré una altra, de dona, tantes com vulgui, que seran més agraïdes...
Quan se’ns contradiu una decisió que hem pres convençuts que era el correcte, com ens costa d’acceptar la negació.
...em vaig imaginar que em posava els talls més bons, el peix més triat.
Un enamorament fa veure les coses de la millor manera; tot és “perfecte”.
...tenia una veritable set de coneixement de la història d’Armènia...
Aquesta set, és la que ens acompanya quan volem esbrinar i aprofundir en la nostra història, perquè res ni ningú ens l’esborri.
...sé que t’hi casaràs sobretot per les roses.
Quina manera més delicada que te l’Aram per dir a la seva mare que està d’acord amb la seva decisió.
L’Aram no estava en les millors condicions de serenitat, perquè no es podia treure del cap, aquests dies, la mort del seu pare..
Quantes vegades volem que els metges ens curin malalties, que no són pas de tipus físic sinó que esdevenen pels fets que vivim i que afecten els nostres sentiments.
Va tenir el tacte de no dir-nos cap paraula.
Quantes vegades un silenci, en un moment oportú, parla i ajuda més que moltes paraules.
Ara també jo faig silenci perquè, sempre que tinguem interès, tornem a rellegir el QUADER D’ARAM, amb el convenciment que sempre, sempre, en traurem molt profit.
En cert sentit, però, jo retrobava l’àvia de la meva amiga Maria, en aquell gran menjador de la casa de pagès. Vull dir que me l’imaginava asseguda còmodament en un balancí, arropada amb uns coixins brodats per ella mateixa anys abans quan encara el seus ulls responien als seus treballs, i tota ella prestant molta atenció al que escoltava per la ràdio que aquell dia era la retransmissió d’un partit de basquet. Sabia que el seu fill, el pare de la amiga, tenia molt interès per conèixer el desenllaç del encontre i per això no em costa gens suposar veure-la molt a prop del transmissor per evitar que la seva oïda li fes una mala passada i no el pogués informar. 
