REFLEXIÓ

“… Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d’Afrodita: vull dir que no havia sentit mai frisança per cap noi i pensava com un infant.”

Quan tenim una certa edat i llegim o sentim comentaris com el que encapçala aquesta reflexió, generalment ens surt un somriure de indulgència, pensant que són joves i que el seu fer respon a fets infantívols o accions semblants.

Però si som sinceres i jo ho vull ser, i fem un petit recorregut pel que ha estat la nostra vida, també podem trobar situacions paral·leles. Llavors ja aquest somriure es converteix en una rialla de satisfacció o a vegades, per què no, amb un amarg record del nostre despertar a l’amor.

Tanco els ulls i em situo a finals de la dècada dels cinquanta i començament dels seixanta. Som quatre amigues que freqüentem un centre d’esbarjo on, lògicament, hi ha jovent. Ben aviat cadascuna de nosaltres ens fixem amb alguna persona de diferent sexe que li trobem totes les qualitats imaginables i fins i tot les que no ho són. Tot és positiu.

Arribat en aquest punt, comencem, o concretant més, començo a pensar què pot passar si ell em diu alguna cosa i per això cal tenir-ho tot previst perquè no sembli que l’estic esperant amb els braços oberts; haig de tenir present el que diu la mare “cal fer-se respectar i no dir que si d’immediat”. En aquells anys, per principi, la noia no podia agafar la iniciativa, havia d’esperar que ell s’avancés; calia doncs per la meva part no demostrar aquesta ànsia.

Hi somiava tot sovint, sempre tancava els ulls i imaginava que ja sortíem sols a donar un vol i tantes i tantes coses, que fins i tot, ara, costa d’explicar perquè fa una mica de vergonya, però tot era un somni, era el despertar del meu cos i adonar-me del que significava per a mi conèixer una persona que m’enamorava.

El que si em passava era que quan arribava el moment de parlar, i tot i que ja tenia pensat quines podien ser les meves respostes, quan això es produïa, em quedava muda, no em sortia res del que prèviament havia previst. Llavors és fàcil imaginar que un cop passat, tot era donar voltes adonant-me de la meva manera tan poca-solta de actuar. Si per contra, es produïa una xerrada que equivalia a que m’acompanyés a casa i fer una bona conversa, em quedava tan embadalida que fins i tot la mare m’ho notava.

Després el temps va passant, i perceps que aquell enamorament ha estat la primera experiència d’amor, diria, innocent, però que va ajudar a saber elegir la persona en que vols compartir la vida. Em descuidava de dir que de les quatre amigues dues es van casar amb dos dels nois descoberts i encara avui comparteixen les seves vides.

ELS MEUS AVIS

Ai, ai, avui si que el treball que hem de fer em resulta un xic difícil, perquè fa tant , tant temps que no he parlat dels que varem ser els meu avis, que a veure si me’n sortiré. Ho intento.

La meva família va arribar a Catalunya, en concret a Barcelona, cap a l’any 1200, era jueva i va anar a viure en un barri que denominaven Call. En aquest lloc s’agrupaven tots els jueus, ja que per ser una comunitat minoritària i mal vista per la societat cristiana de l’època, agrupar-se en un determinat barri els permetia desenvolupar la seva vida cultural i religiosa amb llibertat.

Dels meus avis poca cosa en puc dir, ja que aviat, sent molt petita, els vaig perdre, però si que tinc un petit record de com l’àvia estava amb nosaltres els més petits; a vegades donant-nos el menjar, o explicant-nos contes abans d’anar a dormir i tants i tants moments en que la seva companyia era imprescindible per a nosaltres. Vist des d’ara penso que aquest fer era un molt valuós ajut per la mare.

Dic això perquè és convenient fer notar que la persona que dins el Call, dins de cada casa, tenia molta importància era la mare de família. S’encarregava de dirigir i preparar les festes familiars alhora que realitzar els rituals adients en cadascuna de les celebracions que es feien i també cuidar-se de l’educació dels infants i vetllar pel compliment dels preceptes i l’estudi del Torà. El que si m’agradaria ressaltar és que tot i aquesta tasca tan important realitzada per les dones jueves, aquestes majoritàriament eren analfabetes.

Hi ha alguna persona que pensi que l’àvia no ajudava a la seva filla o jove en tota aquesta tasca familiar? No en tinc cap dubte que era tot un referent.

Pel que fa als homes, ja de ben petits se’ls ensenyava a llegir i a escriure l’hebreu, perquè als dotze anys fossin capaços de llegir la Torà a la sinagoga, tal com era necessari en un jueu. Aquesta instrucció de ben segur que era el primer element que els convertia, oportunament, en vertaders negociadors i comerciants.

Al igual que passava amb les àvies, estic del tot convençuda que els avis ajudaven als seus fills a prendre les decisions importants pel bé de tota la família.

Puc assegurar que la relació que hem tingut o ara tenen els infants amb els avis, repercuteix amb positiu en el desenvolupament de la personalitat de cadascun dels menuts de les famílies.

Això és tot el que puc explicar dels “meus avis”, ja que el meu record no arriba a més.