QUADERN D'ARAM

Saber que el llibre a treballar ara, “Quaderns d’Aram” tractava del genocidi armeni, em va satisfer molt ja que és un tema que fa temps tinc ganes d’aprofundir-hi. Si a més és explicat per la Maria Àngels Anglada estic convençuda que em serà d’un gran enriquiment i per tant ja em disposo a anar assaborint-lo de mica en mica. Bon començament!

El meu interès per aquest tema puc dir que es va iniciar a la ciutat vella de Jerusalem on hi ha diferents barris que hi viuen, per separat, jueus, musulmans, cristians i armenis. Aquest últim que penso és el més petit de tots, ens va sorprendre a l'adonar-nos que és un barri molt endreçat i net, força contradictori amb algun dels altres.

Aquesta fou la primera vegada que vaig descobrir “els armenis”. La segona va ser el mes de setembre de l’any 1998, quan juntament amb uns amics varem viatjar a Istambul, ciutat preciosa i molt rica en cultura.

Al final d’aquestes petites vacances, hi ha cops que fem un recull del que ha estat la nostra estança en altres països, per poder, al cap del temps i que la memòria ja ens fa de les seves, recordar el que l’experiència del viatge ens va deixar de pòsit en el nostre interior.

Recordo que hi va aparèixer una dona armènia i per tant he buscat el resum que es va fer i he trobat el que ens explicava la imaginària persona narradora d’aquell viatge.

Satisfets, caminen fins a l’hotel i aprofiten per a comprar, no sabeu què?, un paraigua perquè, amb tot el que plou, a la parella M. Dolors i Guillem se’ls ha fet malbé el que duien. És curiós que a la botiga on han entrat, la dependenta els pregunta d’on venen, i en dir de Catalunya, respon immediatament que ella és armènia. Com que els armenis són una minoria en aquell país, suposo que els ho ha dit com volent manifestar que tenen quelcom de proximitat amb els catalans.

Ara ja podeu imaginar que agafo aquest llibre amb molt interès ja que serà la tercera vegada que em trobo amb aquest poble, i realment em ve molt de gust conèixer tota la seva història. En continuarem parlant.

CABÒRIES

No voldria fer la impressió que em passava els dies capficada pels problemes i per les cabòries del nostre veí. “No em dic Laura”. Cap. II La casa de l'heura"

CABÒRIA : PREOCUPACIÓ, CAVIL·LACIÓ, ESPECIALMENT SENSE FONAMENT.

Vaig viure una experiència, ja fa anys, que em va colpir i no l’he pogut oblidar.

Anant a visitar un familiar a una residència d’avis, vaig tenir l’oportunitat de mantenir un canvi d’impressions amb el responsable del Centre sobre les diferents experiències viscudes en funció de la seva feina. Va voler mostrar-me com a vegades hi ha comportaments que, per la persona que els escolta per primera vegada, poden fer veure una realitat que no existeix.

Va cridar a una de les persones residents allà des de feia bastants anys i que la seva actitud no tenia cap lògica amb la vida real. Diàleg:

Responsable: Com anem de nuvi?

Maria : Doncs finalment he optat per posar un anunci al diari per veure quins són els homes que em responen i llavors poder triar la persona que s’avingui més amb la meva manera de ser.

R : I quina adreça has posat per rebre les cartes?

M : Està molt clar, he posat un apartat de correus. Jo no vull que se sàpiga on visc i ja ho diré a qui vulgui quan a mi em sembli oportú.

Com ja he dit al començament d’aquesta reflexió, aquest va ser el diàleg que em va sorprendre. Desconeixent l’estat mental de la persona, podria ser una conversa normal, una persona que te ganes de connectar amb un home per establir una relació.

REFLEXIÓ.-Com pot ser que la nostra ment amb el pas dels anys pugui arribar a tenir aquestes cabòries, quan no és capaç de donar-se compte del que viu en cada moment?

No cal dir que, bé prou ho sabem, gràcies a Déu no tothom acaba patint aquesta malaltia, però desgraciadament hi ha moltes persones amb aquesta situació.

NOU CURS 2010-2011

Ja hi som; hem finalitzat la temporada estival i tornem a començar un altre curs. Aquest però, serà quelcom diferent al de l’any passat, ja que enguany i després de tres cursos consecutius, no farem blogs. Per tant, ha arribat el moment de demostrar si realment ens hi sabem moure i és per això, que amb tota la meva bona voluntat intento iniciar aquest blog i veurem com s’anirà omplint. Confio amb les companyes perquè m’ajudeu amb les vostres aportacions i així pugui millorar-se. Gràcies.

Després d’aquesta introducció dono per començat el treball d’aquest curs que és per a mi, descobrir Maria Àngels Anglada, concretament en la seva novel·la,

“NO EM DIC LAURA”

Si em permeteu i a mesura que ens anem endinsant en la novel·la, m’agradaria anar fent unes petites reflexions respecte de qualsevol frase o paraula que em suggereixi un pensament.

...guiats només per la música més vella del món, la cançó profunda de l’aigua.

Fantàstic; ara mateix prenc la resolució de que tan aviat em sigui possible, passar una estona a la vorera d’un riu, amb la única pretensió d’escoltar aquesta “cançó”.

...caldrà que us parli del seu marc: el carrer de la Riera i la Casa de l’Heura. No entreu al carrer de dret; si doneu un tomb..

Quina manera d’explicar-nos la casa on vivia. Segur que si anem seguint totes les seves indicacions a més d’arribar a lloc haurem pogut admirar i contemplar tot el seu entorn i en sabrem una mica més de la ciutat dels Sants.

Però bé, si ens cenyim a la vida moderna, el que possiblement faríem fora agafar el GPS i, està clar que hi arribaríem però de què ens hauríem assabentat?

… la meva germana Pilar i jo havíem d’anar al local on es reunien les inefables “flechas” de falange…

Ai Mare de Déu!, quantes vegades hem pogut criticar actituds d’algunes persones que si sabessin la realitat, potser ens adonaríem que el que estan fent és un vertader sacrifici.

...li diu com si fos la cosa més natural del món:

- Nena has d’anar més tapada.

..i la Pilar de l’enrabiada, puja el pendent com un llamp fins a arribar al carrer del Caçador, i amb el ferm projecte de no besar mai més de la vida cap ametista episcopal....

Hi ha persones que “gaudeixen” d’uns tics, que per més anys que passin no els perden; poden disfressar-los de moltes maneres, però l’essència és la mateixa. Gràcies a Déu que n’hi ha que no tenen res a veure amb aquest comportament, ans al contrari.

De debò que vist a ulls d’ara, pensar que quan es veia un capellà pel carrer s’havia d’anar a besar-li la mà.... no es pot entendre, com moltes altres coses que si ens poséssim a enumerar-les tindríem feina per estona.