NOU CURS 2010-2011

Ja hi som; hem finalitzat la temporada estival i tornem a començar un altre curs. Aquest però, serà quelcom diferent al de l’any passat, ja que enguany i després de tres cursos consecutius, no farem blogs. Per tant, ha arribat el moment de demostrar si realment ens hi sabem moure i és per això, que amb tota la meva bona voluntat intento iniciar aquest blog i veurem com s’anirà omplint. Confio amb les companyes perquè m’ajudeu amb les vostres aportacions i així pugui millorar-se. Gràcies.

Després d’aquesta introducció dono per començat el treball d’aquest curs que és per a mi, descobrir Maria Àngels Anglada, concretament en la seva novel·la,

“NO EM DIC LAURA”

Si em permeteu i a mesura que ens anem endinsant en la novel·la, m’agradaria anar fent unes petites reflexions respecte de qualsevol frase o paraula que em suggereixi un pensament.

...guiats només per la música més vella del món, la cançó profunda de l’aigua.

Fantàstic; ara mateix prenc la resolució de que tan aviat em sigui possible, passar una estona a la vorera d’un riu, amb la única pretensió d’escoltar aquesta “cançó”.

...caldrà que us parli del seu marc: el carrer de la Riera i la Casa de l’Heura. No entreu al carrer de dret; si doneu un tomb..

Quina manera d’explicar-nos la casa on vivia. Segur que si anem seguint totes les seves indicacions a més d’arribar a lloc haurem pogut admirar i contemplar tot el seu entorn i en sabrem una mica més de la ciutat dels Sants.

Però bé, si ens cenyim a la vida moderna, el que possiblement faríem fora agafar el GPS i, està clar que hi arribaríem però de què ens hauríem assabentat?

… la meva germana Pilar i jo havíem d’anar al local on es reunien les inefables “flechas” de falange…

Ai Mare de Déu!, quantes vegades hem pogut criticar actituds d’algunes persones que si sabessin la realitat, potser ens adonaríem que el que estan fent és un vertader sacrifici.

...li diu com si fos la cosa més natural del món:

- Nena has d’anar més tapada.

..i la Pilar de l’enrabiada, puja el pendent com un llamp fins a arribar al carrer del Caçador, i amb el ferm projecte de no besar mai més de la vida cap ametista episcopal....

Hi ha persones que “gaudeixen” d’uns tics, que per més anys que passin no els perden; poden disfressar-los de moltes maneres, però l’essència és la mateixa. Gràcies a Déu que n’hi ha que no tenen res a veure amb aquest comportament, ans al contrari.

De debò que vist a ulls d’ara, pensar que quan es veia un capellà pel carrer s’havia d’anar a besar-li la mà.... no es pot entendre, com moltes altres coses que si ens poséssim a enumerar-les tindríem feina per estona.