CABÒRIES

No voldria fer la impressió que em passava els dies capficada pels problemes i per les cabòries del nostre veí. “No em dic Laura”. Cap. II La casa de l'heura"

CABÒRIA : PREOCUPACIÓ, CAVIL·LACIÓ, ESPECIALMENT SENSE FONAMENT.

Vaig viure una experiència, ja fa anys, que em va colpir i no l’he pogut oblidar.

Anant a visitar un familiar a una residència d’avis, vaig tenir l’oportunitat de mantenir un canvi d’impressions amb el responsable del Centre sobre les diferents experiències viscudes en funció de la seva feina. Va voler mostrar-me com a vegades hi ha comportaments que, per la persona que els escolta per primera vegada, poden fer veure una realitat que no existeix.

Va cridar a una de les persones residents allà des de feia bastants anys i que la seva actitud no tenia cap lògica amb la vida real. Diàleg:

Responsable: Com anem de nuvi?

Maria : Doncs finalment he optat per posar un anunci al diari per veure quins són els homes que em responen i llavors poder triar la persona que s’avingui més amb la meva manera de ser.

R : I quina adreça has posat per rebre les cartes?

M : Està molt clar, he posat un apartat de correus. Jo no vull que se sàpiga on visc i ja ho diré a qui vulgui quan a mi em sembli oportú.

Com ja he dit al començament d’aquesta reflexió, aquest va ser el diàleg que em va sorprendre. Desconeixent l’estat mental de la persona, podria ser una conversa normal, una persona que te ganes de connectar amb un home per establir una relació.

REFLEXIÓ.-Com pot ser que la nostra ment amb el pas dels anys pugui arribar a tenir aquestes cabòries, quan no és capaç de donar-se compte del que viu en cada moment?

No cal dir que, bé prou ho sabem, gràcies a Déu no tothom acaba patint aquesta malaltia, però desgraciadament hi ha moltes persones amb aquesta situació.