En cert sentit, però, jo retrobava l’àvia de la meva amiga Maria, en aquell gran menjador de la casa de pagès. Vull dir que me l’imaginava asseguda còmodament en un balancí, arropada amb uns coixins brodats per ella mateixa anys abans quan encara el seus ulls responien als seus treballs, i tota ella prestant molta atenció al que escoltava per la ràdio que aquell dia era la retransmissió d’un partit de basquet. Sabia que el seu fill, el pare de la amiga, tenia molt interès per conèixer el desenllaç del encontre i per això no em costa gens suposar veure-la molt a prop del transmissor per evitar que la seva oïda li fes una mala passada i no el pogués informar. La bona dona quan va arribar el seu fill i li va preguntar el resultat, va respondre que la cosa anava molt malament, i que ja s’acabava, perquè no podia continuar gaire temps ja que tot sovint anaven dient, falta personal.
Maria Dolors, Un relat molt real i amb un final molt irònic i tendre. Una imatge molt bona. Felicitats!
ResponEliminaRaimunda
Un tema molt quotidià, m'ha agradat.
ResponEliminaHOLA.M. Dolors, els de la meva edat recordem perfectament el plaer que representava poder escoltar aquests aparells amb tota la familia al voltamt. Quins temps! Molt bonic
ResponElimina